Desapareixo
Pels imants que arrosseguen els meus pols
entre el jo d’abans i el jo que no sóc
Pels encants d’un somriure maliciós
que acaben brindant per tornar a estar sol
Com una fulla que juga i acaba tremolant pels racons
Com un mirall que et despulla tergiversant-te els contorns
Quan veig que em veus, desapareixo sense fer soroll,
entre el fum dels meus versos i un munt de llums de colors
Pels instants que sacsegen el meu món
dormiran al ras prenent-me la son
Pels amants que s’enceten els genolls,
que han jugat amb foc per ser el que no són
Pels encenalls que festejo com el més ben guardat dels tresors
fets de retalls del vestit d’una pepa maca sense cor
Quan veig que em veus, desapareixo sense fer soroll,
entre el fum dels meus versos i un munt de llums de colors
El carrer dels Jocs Florals
Sota de les vies
hi ha el passeig de l’alegria
on el temps mor i brosta la vida
I, en aquest passatge,
hi viu mig àngel mig diable
i el meu cor
On tot ve de nou
i estan per estrenar les claus del món
i la son passa de llarg
i mai s’apaguen els fanals
quan es fa tard
Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer brillar els dies al carrer dels jocs florals
Resseguint la riba
va arribar el mes de Maria
i les flors que han guarnit els dies
I ajuntant els cossos
per clavar-nos tots els ossos
vaig trobar…
…un lloc que fa olor de mel
i llençols blancs i menjar bo
I, a poc a poc, jugant jugant
va fer-se l’heura als finestrals
del carrer dels Jocs Florals
Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer florir els dies al carrer dels Jocs Florals
Moscou
A Rússia se’m glacen les ungles i els udols
Veig nevar a través d’un ull de bou sobre Moscou
Rússia, dames de pell pura i talons alts
Cura de rancúnies, carnavals i el teu retrat
Enyoro la llum de les postals de Barcelona
Ja l’amor no hi sona com abans
A Rússia les musses no hi van
Rússia és tan lluny…
Desmuntant matruskes que, obrint-se,
es van fent diminutes;
tot ho ha encongit aquest fred siberià
Rússia, fred que em desdibuixa tot el dol
Dies d’hores bruixes i enrenou des de Moscou
Tinc gravades a la pell ferides de la guerra freda
i les nostres treves delirants
A Rússia les musses no hi van
Rússia és tan lluny…
Desmuntant matruskes que, obrint-se,
es van fent diminutes;
tot ho ha encongit aquest fred siberià
Qui
Qui abrigarà els teus somnis?
Qui espantarà els dimonis?
Qui ho farà?
Qui et farà tes de pruna?
Qui et gronxarà amb la lluna?
Qui ho farà?
Qui et donarà set vides
quan arribin les minves d’aquest gener?
Qui et portarà gerberes
omplint de primaveres tots els febrers?
Qui es desfarà sense voler a les teves mans?
Qui et despertarà amb esmorzars amb diamants?
Qui et portarà fruita dolça i dies clars,
creps i espelmes i vi blanc?
Qui et llegirà els silencis?
Qui et pregarà que et quedis un dia més?
Qui et besarà per sempre
pels corriols d’un vespre per Cadaqués?
Qui es quedarà atrapat vora els nostres cants?
Qui et regalarà un esmorzar amb diamants?
Qui et portarà fruita dolça i dies clars,
flors d’espígol i vi blanc?
Qui es desfarà a les teves mans?
Qui et portarà fruita dolça i dies clars,
flors d’espígol i vi blanc?
Finals d’estiu
Dies llargs arrossegant les hores mandroses,
tardes que no es pondrien mai,
nits urgents escurant-nos la pell salabrosa,
s’han anat desfent amb el vent com un castell de sorra
I als capvespres tornen cap a port
nadadors que han fet creuades sense sort
Donarem la volta als gira-sols
per si una nit freda
torna la bonança, si déu vol
Brises que sargeixen les revetlles d’eufòria,
xàfecs per matar la calor,
les platges desertes dels teus ulls, temps de verema,
van donant l’esquena a l’estiu que ens ha cobert de glòria
Cossos que estenen sota el sol
after sun sense recepta per quan cou
Donarem la volta als gira-sols
per si una nit freda
torna la bonança, si déu vol
Donant la volta als gira-sols
per si una nit d’aquestes
torna la bonança als teus llençols
Crec
Crec en mi i en el meu pas
i en la pols del meu camí
Crec en les nits d’estiu al ras
i en els hiverns que han de venir
Tinc fe cega en tants moments d’atacs febrils
Sóc quasi fidel
al bon costum de confiar en nous abrils
Crec en llocs que mai no he estat
i en la pàtria del bon vi
Crec en l’home dibuixat
i en l’emperadriu Sisí
Crec saber ser jo mateix qui es mou els fils
Crec no deure res
Crec en la mà d’uns pocs amics als mals moments
Crec en el que veig
Crec en vós si vós creieu en mi
I en un passeig pel teu cos
sota els llençols d’un nou matí
Crec en poder-me aixecar
i en tornar a enganxar-me els dits
Crec en els peixos i en els pans
i en el delicte dels teus pits
Crec en mil raons de pes amb els ulls tancats
Sóc debot dels bars
i un feligrès dels millors nius dels teus pecats
Crec en el que veig
Crec en vós si vós creieu en mi
I en un passeig pel teu cos
sota els llençols del paradís
Crec en el que veig
Crec en vós si vós creieu en mi
Com un àngel ateu,
crec en déu, si el sol es pon al teu melic
La Primavera
La primavera
va fondre l’era de la glaciació polar
I amb aire gèlid
va anar atraient-me el nord magnètic del seu pas
Tardes senceres
desfent-se com les últimes restes de glaç
I la ginesta
per fi va créixer a les finestres del seu far
La primavera em va sorprendre un mes de març
I, sense pressa, el temps es va aturar en un quart badat
Tes amb llimona
i papallones que fan nius sobre el meu cap
I als suds de França
anticiclòniques bonances vora el mar
La primavera em va sorprendre un mes de març
I, sense pressa, el temps es va aturar en un quart badat
Giren llunes plenes, roda el món,
a dues veus pel Born
fregant els cels més alts…
La primvavera em va sorprendre un mes de març
I, sense pressa, el temps es va aturar en un quart badat
Avencs
Portes per obrir
Curadors de tots els mals
Trampes que ens han anat fent a bocins
Coves de l’oblit
Cementiris d’elefants
Aeroplans xocant per laberints
Marquen el compàs,
transpirant pel matalàs,
taques de buidor fetes neguit
I agafats de les mans,
capgirant els meridians,
ballarem la dansa de la nit
Si demà el sol no sortirà,
demà passat, si vol dir, déu dirà…
Empassats per la gola del llop, tot és fosc;
dins d’aquests avencs sense retorn, tot és fosc
Miralls infinits
Corredors dels descosits
Curses aspirals
Travant les vocals
l’estirat senyor Cordills
veu com ha tornat a perdre el fil
I demà el sol no sortirà
i demà passat, si vol dir, déu dirà…
Empassats per la gola del llop, tot és fosc;
dins d’aquests avencs sense retorn, tot és fosc
Empassats per la gola del llop, tot és fosc;
dins d’aquests avencs sense cançons, tot és fosc
L’Univers
Traient com flors marcides tots els retrats
vaig intentar esborrar el passat
però no va voler marxar
I l’univers gira dispers
i el sol s’ha deixat portar
La llum d’hivern tinta l’aire i em pren
cap a un port llunyà
Esperaré fins que arribarà el bon temps
Confiaré que els estels em diran si véns
Esquivant asteroides, de tant en tant,
busco estacions, vaig gravitant
per nous sistemes solars
Molt lentament he anat perdent senyal
amb la unitat central
I l’infinit m’ha semblat molt més petit
vist des d’aquí dalt
Esperaré fins que tornarà el bon temps
M’enfilaré pels estels per veure si véns
Jornals de secà
Acostant-te per l’esquena
vas voler posar una esquela
que coronés el meu cap
Vas encendre una creuada
creient que el foc no cremava
Vindran jornals de secà
I creient-te que ningú et mirava
pel mateix forat del pany
vas asseure’t al marge de marbre
a l’espera del bon any
La bravor d’aquella brisa
t’ha fet perdre la camisa
amb el compàs dels timbals
Posant preu al meu cadàver
vas malvendre el que et quedava
i vam ballar l’últim vals
I creient-te que ningú mirava
pel mateix forat del pany
vas asseure’t al marge de marbre
a l’espera del bon any
I creient-te que el foc no cremava
vas cremar-te amb el teu plany,
assegut en un pedrís de marbre
a l’espera del bon any
Un sol déu
Els ulls et pesen,
se’t fan petits
Desfés les presses
sobre el meu pit
La llum del vespre,
amb la mirada d’un sol déu,
s’endurà els neguits
Tots els problemes
que t’amoïnen es fondran
…Bona nit